50 emocions, 1 dia

keep breathing

Moltes vegades ens sentim frustrats davant d’una situació incomoda i no sabem com respondre. La majoria de vegades actuem malament o irracionalment. Necessitaríem que algú ens pares i ens digues: respira, calma’t i quan estiguis relaxada, parla. Però no és així. Acabem fent tot el contrari. En surt l’adrenalina pels porus de la pell, no pensem en el que direm, ni com es sentirà l’altre persona. En aquell moment és quant no podem sentir el que sentim. Tenim un cúmul de sentiments que volen sortir de dins i expressar-se. Acabem alçant la veu, ferint a l’altre persona, plorant… Sempre surt mal parada alguna persona i quant s’acaba la disputa et sents malament si has ferit o si et sents ferida. Sortim pensant: havia d’haver respirat, calmar-me i quan hagués estat relaxada, parlar.

Per una altre part, hi ha certes persones, com jo, que no estan acostumades a les disputes i sempre acaben perdent o no dient el que realment pensaven, sentint així que la conversa ha estat inacabada. Però en cap moment voldríem repetir la situació. Et sents que ja has perdut i que no pots aixecar-te. En aquell moment només vols sortir d’allà.

Aquest matí m’he trobat en aquesta situació. Sabia que el dia d’avui, a la feina, seria espantós, però què podia fer? M’hagués agradat no anar-hi, però seria irresponsable. M’haguessin trobat a faltar massa i no podia deixar que això passes.

He decidit anar. Com era d’esperar, la meva feina ha estat poc útil i realment ja no sabia com fer veure que estava bé. Com una persona deprimida i trista per la seva feina pot estar a la seva feina i fer veure que tot va bé? Sóc molt expressiva i tot el que sento, encara que no ho digui, es nota que ho pateixo. He estat una bona estona sola fins que m’han cridat per tenir… la conversa. El típic “hem de parlar” professional.

Personalment tinc una frase que quan me la diuen, acabo pel terra. I com era d’esperar… m’han dit la frase. “Estàs bé?”. Com se’ls hi acut preguntar-me això? Com poden preguntar a una persona trista que expressa completament la seva tristesa, si està bé? S’han tornat bojos o què passa?

Doncs, després de passar aquest sofriment, m’han dit, amb molt bones paraules, tot el que m’havien de dir. Després, al preguntar-me que si volia dir una cosa, jo volia dir tota la llista que tenia per dir. Durant molts de dies he pogut escriure una llista mental de totes les coses que diria si en cap moment em preguntessin si volia dir alguna cosa. Així que m’he preparat i he dit… No.

Com podeu veure, jo sóc una persona molt agressiva, que a la gent l’imposo molt. Tothom pensa com dir-me les coses perquè no tregui el Hulk interior.

La resta de matí ja us podeu imaginar com ha estat. Incomoditat, ganes de marxar a casa, fingint un somriure força fals…

En aquests casos tots volem el mateix. Davant d’una feina on no estem a gust, el que volem és un canvi laboral, preferiblement millor que el que tenim ara. Ara mateix tinc una “feina d’estiu” i busco una “feina d’adults”. Concretaré. La “feina d’estiu” és aquella feina que tens temporalment, per fer-te un sobresou, una feina per posar al Currículum quant encara no has treballat mai. La “feina d’adult” és aquella feina on has lluitat per tenir i vols estar durant molts d’anys. Has estudiat per tenir aquesta feina i t’agrada. Fas realment el que vols i et motiva perquè utilitzes el cervell. T’has d’organitzar bé, pots usar la creativitat, estàs a gust, etc.

Després de tot això i seguint amb la filosofia del blog, he buscat un petit detall per poder focalitzar el dia d’avui. He buscat feina com una boja per totes les xarxes socials que tinc. He estudiat tot el que tinc per mà. He buscat informació pels meus futurs projectes, dels quals en començo a estar orgullosa per la millora, proximitat i motivació que tinc amb ells. Però no he tingut sort. Continuava amb el mosqueig del matí. Agafo el cotxe i una vegada aparcada, apago el motor, em trec el cinturó i em quedo uns minuts mirant l’horitzó amb la ment totalment en blanc.

“Endavant!” La maleïda veu que no sortia davant la situació incòmoda d’abans, surt ara com si fos una cheerleader. Decideixo fer-li cas. Anava pensant en coses negatives i inconscientment m’estava frustrant a mi mateixa. Em frustrava tant que no he recordat una petita alegria que em passa cada dia, entre setmana, a la mateixa hora.

Fa vuit anys vaig conèixer un grup de nois. Dos d’ells són germans i a part són els cosins de la que va ser la meva millor amiga durant 18 anys. Però un noi d’aquest grup, feia dies que el veia pel carrer. Cada dia a la mateixa hora. El recordo, ens mirem, em ruboritzo. Em recordarà? Uns dies després de veure’ns decideixo escriure-li un missatge. Em recorda. Des d’aquell dia que ens veiem quasi cada dia i sempre que podem, estem una estoneta parlant, coneixent-nos. Avui, com era d’esperar, ens hem vist. Per sort o per desgràcia, ell estava parlant pel telèfon. Per desgràcia perquè no he pogut parlar amb ell, tot i que semblava que s’anava a parar. Per sort perquè crec que no hagués estat gaire bona companyia avui. Sembla estrany però en cap moment em sentia atreta per ell. És un noi més gran que jo, esportiu, treballador, molt alt, ulls blaus i una dolçor que se li veu una hora lluny. Ara mateix, les quatre de la tarda s’ha convertit en la millor hora del dia. La meva motivació al dia és veure’l. És curiós, però cada vegada m’agrada més. No em vull precipitar, així que aniré molt a poc a poc. I si ha de ser, serà. De moment me n’alegro d’aquestes visites espontànies.

Aquesta visita pot haver durat, literalment, 10 segons, però gràcies a aquest petit detall m’ha alegrat el dia d’avui. No vull que arribi demà, però vull que siguin les quatre de la tarda durant unes quantes hores. Vull una “cita” o una trobada amb ell. Poder parlar amb ell tranquil·lament sense haver d’anar a treballar cap dels dos. Tot i així, m’agraden aquests cinc minuts que podem passar parlant al dia.

Primera entrada del blog

Bones, 

Aquesta és la primera entrada que faig al meu blog. No m’hagués imaginat mai que estaria ara mateix escrivint un blog, però aquí estic. 

El que pretenc, o ho intentaré, és simplificar les complicacions del dia a dia per poder centrar-nos en els petits detalls del dia a dia.  Inuit Niviuk-Naqtuq significa l’amor per les petites coses. Són aquests petits detalls els que faran sorgir quelcom gran. Petits detalls com una cançó, una fotografia, o simplement l’olor a cafè de bon matí. 

Tots vivim el dia a dia amb molta pressió i molt d’estrès i és important saber controlar-ho, saber com fer per evitar o canviar aquesta sensació de fatiga al final del dia. Si no es pot controlar, aquestes emocions et controlaran a tu. 

Inuit Niviuk-Naqtuq. Avui he conegut el significat gràcies a una empresa, que justament porta el mateix nom (Niviuk). Aquest matí estava molt emocionada i molt nerviosa. Feia temps que no em sentia així i menys per una feina. Imagino que em sentia així d’emocionada pel fet que no era una feina normal, era una feina que sortia del meu Currículum, una feina que no havia tingut abans i que per la meva formació, costarà de trobar. Aquesta empresa es dedica al món del paravent, un esport d’aventura on no només practiques un esporta, sinó que estàs en contacte amb la natura i pots fer turisme, des d’un altre punt de vista és clar. Per calmar-me dels nervis previs he decidit dutxar-me, però no una dutxa ràpida. M’he quedat una estona sota l’aigua calenta i escoltant una llista de les meves cançons preferides. He decidit anar-hi abans, primer perquè no havia anat mai a allà i no volia fer tard. He aprofitat que feia Sol i m’he quedat per la zona llegit un llibre d’aventures. Un llibre d’un aventurer català que et transporta, metafòricament, a tots i cada un dels llocs que ha visitat. 

Ús preguntareu com ha anat l’entrevista… Realment malament. No em sortien les paraules, no sabia ni on era ni què feia allà, tan sols sabia que em volia quedar. És una empresa que es dedica a l’esport d’aventura, que de fet m’encanta, i al preguntar-me si havia practicat algun esport d’aventura m’he quedat completament en blanc. Allà és quant volia marxar i amagar-me. No em sortien les paraules i crec que la meva cara era suficientment vermella per delatar-me, però apart d’aixó… bastant bé. No he entrebancat ni he caigut per les escales, no em suaven les mans…

Abans d’anar cap a l’entrevista, estava tan eufòrica que he decidit avisar a un amic per veure’ns aquesta nit. Havíem de queda ahir, però li vaig dir que no podia perquè emocionalment estava destrossada. Malauradament m’ha dit que no podia. Als pocs minuts m’ha enviat un missatge un altre amic dient-me per quedar aquesta nit, així que ja tenia plans. No vull explicar la meva vida sentimental, pot ser un altre dia, però vinc a dir que tot i que una cosa pugui sortir malament, em de saber veure quant un altre surt bé. 

No tinc molta fe en que em truqui aquesta empresa per treballar-hi, però he sortit amb més ganes que mai. Potenciar els idiomes, maximitzar el meu CV i poder perfeccionar properes entrevistes. Me n’he adonat que actualment la meva feina s’ha convertit en el motiu per el que estic deprimida a diari, així que vull/necessito canviar-ho. S’ha d’evitar el que ens provoca mal estar. Els canvis són bons. Poden sortir bé o malament però en qualsevol dels casos, sempre guanyes en experiència i sempre pots tornar a canviar fins aconseguir el que realment necessites. 

 

“Si quieres cambiar el mundo, cámbiate a ti mismo.”

Mahatma Gandhi.