Diada de Sant Jordi

Diada de Sant Jordi

La llegenda de Sant Jordi explica que el príncep va matar al drac, va salvar a la princesa i de la sang del drac va sortir una rosa que li va regalar a la princesa. És una història molt bonica, però l’hem d’actualitzar una mica. En les relacions actuals, l’home regala una rosa a la dona per demostrar el seu amor i la dona regala un llibre per demostrar-li el mateix. En aquesta teoria hem de veure dues coses: els llibres són més cars que les roses i el fet que una persona no tingui rosa perquè no té parella.

El primer punt no és gaire rellevant. Tothom pot decidir fer el canvi o inclús pensar que l’home pot demostrar el seu amor intentant regalar a la dona algun material igual que el seu, econòmicament parlant. Per exemple: en comptes de regalar una rosa de 3€, regalar una rosa, bombons i, ja que ens hi posem, un sopar.

En quant al segon punt, moltes persones es senten identificades. Jo, per exemple. Des de fa anys, a mi no em regalen roses. No tinc una parella seria, ni un “amic” molt especial, no tinc relació amb el meu pare i, com aquell qui diu, no tinc homes al meu voltant. Per aquest motiu no puc rebre un símbol d’amor en un dia tant especial com el de Sant Jordi quant tothom demostra públicament el seu amor? No seria just. Així que la meva germana i jo vàrem fer un pacte. Quant vam anar a viure juntes i soles a Barcelona, no teníem parella i poca relació amb el nostre pare, així que vam regalar-nos mútuament una rosa. Així va ser any rere any fins a l’actualitat. I jo sóc el meu príncep/princesa, jo em regalo les roses o els llibres.

Amb tot això no vull queixar-me de la diada. Tot el contrari. M’agradaria fer veus a tots aquells o aquelles que no tenen parella i no tenen qui els hi regali un present d’amor. Feu-vos un regal a vosaltres mateixos. Estimeu-vos a vosaltres mateixos. Regaleu-vos una rosa, un llibre, o un sopar. Sigueu generosos i regaleu-li també a aquella persona que t’estimes, pare, mare, germà… El 23 d’abril és un dia per estimar i demostrar-ho. És el dia perfecte per agafar el millor llibre i llegir-lo, comprar la rosa més bonica de totes, donar algun d’aquests petits detalls a la persona que creus que s’ho mereix i estimar. Estimar-te, estimar als altres, demostrar-ho a tothom. Estima!

Vacances?

Casa di Giulietta

Avui m’agradaria parlar d’un viatge que vaig fer. Una aventura que va ser la motivació de l’any i el viatge del segle. No és precisament un viatge envejable de un mes ni un viatge en família ni res de tot això. Però en moment de saturació mental qualsevol escapada és immillorable.

El viatge va durar quatre dies. Una ruta amb cotxe on vaig conèixer a gent nova, vaig veure molts de llocs nous i vaig experimentar coses que no havia fet abans.

El primer dia em vaig aixecar ben d’hora i vaig marxar direcció França. Vaig trobar a tres noies per BlaBlaCar que anaven direcció a Itàlia, on anava jo. La primera parada va ser a França, on vaig conèixer a la Marie, una noia que estudiava a Itàlia i vivia amb la seva parella. Més endavant vaig recollir a la Carol, que era de Califòrnia, i la Paola que venia de Perú. Ambdues estaven a França d’Erasmus i passaven dues setmanes a Itàlia per fer una mica de turisme per Europa.

La primera noia, la Marie, parava a Gènova, el problema va ser que al caure el pont, només hi havia una única entrada que es trobava col·lapsada a totes hores. Possiblement vam estar una hora i mitja aturats, però per fi vàrem arribar. Les altres noies van anar a Brescia, on ja era de nit per veure qualsevol monument o simplement gaudir de la ciutat.

Al deixar-les a Brescia, jo vaig anar direcció a Verona, on volia passar gran part del dia. Aquella nit no vaig reservar hotel, però per sort, tenia un cotxe gran i molt espaiós. Vaig anar a dormir quasi a les 12 i em vaig aixecar cap a les 6, quan ja sortia el Sol. Em vaig posar camí a Verona i quan per fi vaig aconseguir aparcar, vaig anar a veure La Casa Di Giulietta. Aquesta va ser la primera destinació que tenia planejada, sense comptar les parades temporals per deixar a les noies. Vaig veure tota la zona de les rodalies de la Casa, una zona molt bonica i romàntica. Perfecte i molt recomanable per fer una escapada de cap de setmana amb la parella.

Esglèsia de Urtijëi

A ben dinat, em vaig encaminar cap a la segona destinació: Urtijëi. Aquesta va ser una parada molt poc espontània, ja que queda molt amagada. Es troba en mig de les muntanyes i tan sols hi ha una carretera per accedir-hi. És un poble petit però molt modern. A més és el típic poble que es increïble a l’estiu, perquè es veu tota la muntanya , grans camps verds i les cases són idíl·liques, com si fossin tretes d’un compte infantil. A l’hivern també és molt transitat ja que es troben a prop dels Alps, i s’omple de neu i es perfecte per baixar esquiant.

Tot seguit vaig agafar carretera i vaig anar a la que era la destinació principal. Totes les altres ubicacions eren “parades” abans d’arribar aquí. El lago di Braies. Un espai increïble amb l’aigua turquesa, rodejat per les Dolomites, una part de la serrellera dels Alps i una tranquil·litat que ni el mateix silenci podia igualar. El primer dia, més ben dit, la primera tarda, vaig estar en mode off. Només volia relaxar-me i poder gaudir de les vistes. Totes les habitacions donaven al llac i era l’únic hotel en molts de quilòmetres. No hi havia transport a prop, no hi havia ni Internet. Estava completament incomunicada de la societat. Era jo, un llibre, una llibreta i les vistes. Completa harmonia entre el paisatge i la calma que es vivia. Era una zona humida i amb les muntanyes, no hi quedava molt de Sol, així que a les 7h de la tarda, ja era quasi de nit i la temperatura arribava a sota zero. El millor que podia fer en aquell moment va ser abrigar-me una mica i anar a dormir.

Al dia següent em vaig aixecar a les 7h, preparada per anar a esmorzar. Em vaig posar la meva faldilla/pantaló d’aventurera, vaig agafar la motxilla on duia quatre provisions i vaig anar a donar una volta pel llac. No pretenia pujar a dalt de les Dolomites, no era per mi i no estava gens preparada. Simplement volia donar una volta per la zona, veure els animals que hi havia, potser inclús donar una volta amb barca pel llac… Vaig començar a caminar, veient  els que es feien fotos (també de casament), els drons, els animals i en mica en mica vaig començar a pujar amunt. M’anava trobant amb gent que pujava a dalt. Estaven molt preparats, bastons, motxilles molt equipades, botes de muntanya, etc. No hi tinc res a fer. Unes hores més tard vaig veure un cartell on em marcava el temps que tardaria en el primer mirador i el temps en arribar a dalt de tot. 3 hores fins el mirador, 6 hores fins a dalt. Vaig pensar que el mirador podria estar bé i que 3 hores no eren res comparat amb tot el dia que em quedava per davant. Pujant i pujant, gastant-me totes les meves provisions i suant com si no hi hagués demà, vaig aconseguir arribar a dalt de tot. No vaig trobar el mirador, però vaig veure un que era encara millor. 360 graus de muntanyes. No podia acabar-les, on acabava una començava l’altre i així quilòmetres i quilòmetres.

Al baixar vaig pensar que no serviria de res tornar per on vaig pujar, volia veure més. No em podia quedar només amb aquella experiència. Així que vaig decidir fer una volta circular, tot i que no estava gaire indicat el camí i no veia a ningú que el fes. Vaig començar a tirar i no sabia si era el camí idoni, però vaig continuar endavant. Sé on era el llac, l’únic que havia de fer era rodejar la muntanya i baixar, el problema era saber si arribaria a l’hotel d’una peça.

Tot anava bé, dins el que entra, fins que vaig veure una baixada molt pronunciada. Ho sabia, aquí seria on cauria rodant fins a baix. Imagino que amb neu seria una pista negra. Una muntanya calba on cada pas que feies, es veia un munt de sorra i pedretes caient fins a baix. Havia de anar molt amb compte per no ser jo qui anés darrere. Però tot d’una, veig un grup de nois que baixen bastant ràpid. Vaig pensar en seguir-los i no perdre’ls, ja que ells segur que anirien a l’hotel. És l’únic lloc per la zona on podien anar i si no fos així, almenys arribarien a peu pla.  Era evident que tenien més experiència que jo, però havia de veure on anaven.

Unes hores més tard vam arribar a baix. Vàrem passar per darrere de l’hotel, una zona que no havia vist encara. En aquella zona estava ple de d’animals: vaques, cabres, etc. També hi havia un parc pels nens i un bar. Una zona molt relaxant, a més tocava el Sol així que hi havia molt bona temperatura. No podia imaginar cap lloc millor on estar en aquell moment.

Caminant vaig trobar el llac, que era una mitja horeta més lluny d’on era. Estava ple de gent amb la família i amb gossos. Alguns s’estaven banyant al llac, altres estaven anant amb les barques i d’altres simplement estaven asseguts sota un arbre llegint o fent un pícnic. Jo vaig menjar un entrepà en una Foodtruck que hi havia davant l’hotel i unes hores més tard vaig anar cap a l’habitació. Volia fer una migdiada, però abans necessitava una dutxa. Més ben dit, una banyera ben calenta. Vaig entrar dins la banyera i em vaig quedar relaxada durant una bona estona. No volia moure’m d’allà. L’aigua calenta, amb l’espuma, els peus que lentament tornaven al seu estat natural i no tan inflats com els tenia després de les quasi 10 hores que vaig estar caminant. Una vegada vaig aconseguir sortir de la dutxa, no vaig poder fer res més que posar-me al llit i a dormir.

Vistes del Lago di Braies
Pujant a les Dolomites

L’última dia, ja tocava anar cap a casa, però abans volia fer una ruta més, encara que fos curta. Em vaig aixecar a les 7h del matí, vaig preparar la motxilla i vaig anar cap al menjador. M’esperava un gran cafè amb llet, una mica de fruita, unes torradetes i embotit. Un gran esmorzar per una gran tornada. Vaig decidir pujar en comptes de baixar. Volia anar a veure un altre país, però no tenia molt de temps, així que vaig anar direcció a Ginebra, la punta de Suïssa, per després passar per França i baixar fins a casa. El camí que vaig agafar va ser travessant el  Montblanc. És increïble creuar per sota d’una muntanya com aquesta, era Setembre i ja estava nevada. Passat el túnel vaig trobar cua per un accident de tràfic. Aquesta part és irrellevant, però va ser un accident molt gros que va provocar inclús un petit incendi.

Unes hores més tard vaig arribar a Ginebra. Aquesta ciutat, tot i que la vaig veure ben poc, és fantàstica. Sembla un petit poble de les “típiques” pel·lícules de Nadal de la televisió. Aquelles ciutats que són tradicionals i tenen aspecte antic, però elegant. Imagino que a l’hivern devia ser meravellós. Tot nevat amb la il·luminació nadalenca, a més a més, imagino que són molt tradicionals, així que tindran molta decoració. Vaig fer una petita parada, veure el riu per sobre i fer un cafè en una terrassa, res més. Després vaig agafar carretera fins a casa.

Vistes al llac Lemán

Em vaig aixecar a les 7h del matí i no vaig arribar fins a les 2h de la matinada. Aquell dia vaig estar a quatre països diferents i moltes hores dins del cotxe. Necessitava donar una llarga volta per estirar les cames, però per altre banda, volia arribar ja a casa. Quan era a França i de nit, vaig veure que llampegava molt, massa pel meu gust. Pensava que em cauria a sobre i no m’agrada gaire conduir quan plou i menys quan estic tant cansada. Fins arribar ja a Catalunya no va caure ni una gota, llavors no va parar de fer-ho en tota la nit. Vaig veure els meus gossos i estaven molt emocionats per la meva arribada. A més, després de tres dies, no s’imaginaven que arribaria i molt menys a aquelles hores. Va ser tota una sorpresa.

Al dia següent, vaig mirar les notícies i es veu que la pluja que hi havia per Catalunya, va fer bastant de mal, sobretot pel meu poble. Qui podria imaginar que quan jo no hi fos, la pluja faria tant de mal.

Aquesta ha estat la meva aventura. No molts de dies, no molts d’hotels, però moltes experiències i gent nova. El més important, tot de petits detalls que feien unes de les millors aventures que he fet. De moment.

Escriure i llegir, aquesta és la qüestió.

Read to travel

Llegir un llibre et transporta a qualsevol altre lloc. Pots estar llegint un llibre a la platja mentre llegeixes El Principito i no podràs evitar buscar l’asteroide B-612. Imaginar-te a tots els personatges com si els tinguessis davant. També pots estar llegint El diario de Ana Frank mentre et cau una llàgrima. És inevitable posar-se a la pell del protagonista una vegada estàs llegint. És impossible no imaginar-te un escenari quan l’estan descrivint. Aquesta és la màgia de la lectura. No importa si un text està millor o pitjor redactat, si ho acabes llegint, acabaràs imaginant.

Tots els meus textos, entrades, etc. són com petits inicis per escriure un llibre. Ja no sé si el que escric és quelcom personal o inventat. Possiblement és una barreja de les dues coses. En tot cas, tot això és pràctica. Cada dia aprenc més i cada dia tinc més idees per escriure un llibre. Escriure el llibre és una motivació, escriure a diari és un petit plaer i això és el que sé segur d’aquest blog. El que escric, sigui realitat o ficció, va centrat a les motivacions i als plaers. És tot allò que m’ajuda a fer o a ser el que vull. M’agradaria poder escriure respecte això, un llibre sobre les motivacions o sobre descobrir, amb petits plaers, qui som dia a dia. Descobrir realment el que ens agrada del que fem per rutina o perquè és el que s’ha de fer. Per exemple: anem a la feina amb bus o bé amb cotxe perquè és el que s’ha de fer, però un dia descobrim que podem anar amb bici i mentre ho fem podem contemplar el passeig, el riu, la gent caminant, etc.

“Cuando los hombres aman a las mujeres sólo les dan un poco de su vida; más las mujeres, cuando aman, lo dan todo.”

Oscar Wilde

La primera incògnita al començar a escriure un llibre és la temàtica. Una novel·la rosa, o bé negre, una novel·la d’aventures, o bé una tragèdia… Sembla poc creïble, però personalment crec que escollir la temàtica ha de ser el menor dels problemes. Escriu, escriu el que vulguis escriure i quant deixis de pensar que és el que escrius, veuràs quina és la temàtica que has escollit. Serà quasi per inèrcia. Llavors el que serà més complicat ja no serà la temàtica sinó el títol de la novel·la.

La portada és, segurament, la primera impressió del llibre. S’ha de causar bona impressió per arribar al segon esgraó: la contraportada. Aquí és on expliques al lector un resum del que explicaràs a l’interior. Aquí és on el lector decideix si vol continuar amb el llibre o no.

Actualment tothom pot escriure un llibre i sempre hi haurà algú que el comprarà. Els llibres són interessants. Tots. Ja sigui la vida privada d’una persona o la història de com una persona viatja per tot Àsia amb bici. Tots els llibres aporten cultura, coneixements, inspiració… Amb això no vull comparar a Oscar Wilde amb el llibre de Leo Messi, però cada llibre té una peculiaritat que el fa diferent. Un millor que l’altre, un una mica millor que l’altre, però sempre és una opinió objectiva.

Escriure blogs, escriure petits articles o cròniques a Facebook, publicar algun articles d’interès personal al diari, escriure un llibre…

“Tener un amigo no es cosa de la que pueda ufanarse todo el mundo.”

ANTOINE DE SAINT-EXUPERY

És millor estar sol o mal acompanyat? És bo saber estar sol? És dolent no saber estar-ho? La soledat crea independència en un mateix? La falta de relacions crea un petit “odi” a la humanitat?  

Aquestes són moltes de les preguntes que em faig sovint. No sé si he estat mal acompanyada o jo he estat la mala companyia. El problema de tot això és meu o sóc la víctima. Hi ha un gran dilema, quasi impossible d’esbrinar sobre la soledat. Diuen que és bo saber estar sol, però llavors perds la confiança amb els altres. Coneixes a una persona i no saps com actuarà. A més actualment trobo que les relacions, siguin les que siguin, són molt complicades. La gent vol que actuïs com si no la necessitessis. Volen prendre ells la decisió i portar la batuta en la relació. És molt simple. Si coneixes una persona, vas a prendre una copa, o un cafè, aneu parlant i veien en què coincidiu i en què no. Pots decidir tornar a veure-us o deixar-ho aquí. Podríem dir que és com un joc. Pots anar avançant fins aconseguir el premi o perds i tornes a començar. La qüestió és: tothom juga al mateix joc?

Aquesta “hipòtesi” seria aplicable a les relacions amoroses o bé d’amistat. Les regles són les mateixes i acabes fent el mateix.

A molta gent li fa por estar sola i a més no vol estar-ho, però moltes vegades es necessita. Alguna vegada hauràs de marxar del poble on tens els amics, trobaràs parell ai hauràs de fer nous amics. Potser per tema professional has de marxar del país o vols fer un viatge i no tens a ningú que et vulgui acompanyar. En tots aquests casos hauràs de pensar: vaig sola o no hi vaig? I sincerament, espero que escolliu la primera opció. Perquè pot ser dur anar sola als llocs, però una vegada vegis que no passa res, t’encantarà. Voldràs estar sol molt de temps. Pots estar a casa sol i decorar-la com vulguis, netejar-la quant vulguis, tenir a la nevera el que vulguis. Pots anar al cine a veure el que més t’agradi o fer un cafè quant et vingui bé. Pots, literalment, fer el que més et vingui de gust, sense haver de penar en els altres. Anar a sopar o a dinar a un restaurant que t’agrada, però que no has anat perquè esperaves coincidir amb aquella persona per poder anar juntes.

Totes aquestes coses deixen d’importar i realment et dones més importància a tu mateix. Perquè algunes vegades acabem pensant tant en els altres que deixem de pensar en nosaltres. Aquest pot ser un problema de no saber estar sol. Amb la soledat pots experimentar petits detalls que no veus quant estàs acompanyada. Pots anar a córrer sol i descansar quant hagis de fer-ho, poder veure les vistes i escoltar el vent o el mar. Pots anar amb cotxe i parar on vulguis o bé posar la teva música a tota pastilla al cotxe i cantar com si no hi hagués ningú. És literalment no hi ha ningú més.

Aquesta sensació és inimaginable i poques persones l’han experimentat per por a estar soles. Així que us animo a fer-ho. Aneu a donar una volta vosaltres sols, practiqueu un esport vosaltres sols, fer un cafè o una cervesa a aquell raconet que tant t’agrada i ningú troba temps per acompanyar-te, perquè sincerament ho apreciaràs més.

Aquest és el meu consell.

Welcome!

Quin és el major somni que has tingut? Allò que tan sols de pensar-ho, se’t posa la pell de gallina, no pots pensar en res més i tens tanta motivació per fer-ho que ho deixaries tot per començar.

La motivació és la barreja d’una idea i de l’adrenalina. L’adrenalina fa que et llencis al buit i ho facis. La idea no importa si és bona o dolenta, simplement és modificable. Pots tenir una mala idea, però si la modifiques es pot convertir en una gran idea. I viceversa.

Ara mateix tinc una idea. No sé si és bona o dolenta, tan sols ho puc veure quant ho faci d’una vegada. Tinc tots els passos. Està ben plantejat, però quelcom em frena. A part d’aquesta idea, tinc altres opcions per si no sortís bé, o bé, es pot usar com a idea complementaria a la principal.

En la majoria de casos es recomana que quant tens una idea o vols aconseguir alguna cosa, no la comentis gaire perquè no et mal influenciïn i a part, en el cas que no funciones, no haver d’explicar res. Aquesta idea que tinc al cap, l’he comentat. Resulta que sóc una persona que no es pot callar, sempre ha de dir el que li passa en tot moment. Casualment, a les persones que els hi he explicat m’han donat dues valoracions; o bé els hi ha donat igual, o bé m’han donat tot el suport que em podien donar.

En aquests casos és molt bo lligar-te a persones que són positives o inclús que pensen o han pensat igual que tu en algun moment. Ells són la motivació que et fan decidir si una idea és bona o dolenta.

Moltes vegades ens deixem convèncer per persones que són “tòxiques” per a nosaltres. Podria ser alguna persona llunyana, com per exemple un veí, company de feina… O bé una persona propera com un germà o el teu pare. Pot ser que dir que el teu pare sigui una persona “tòxica” soni una mica fort, però és així. Al tenir una idea, per més o menys important que sigui, és teva i si la vols complir has de lluitar per fer-ho. No pots deixar que una persona que tingui por o que simplement sigui diferent que tu, decideixi o t’influenciï respecte a la teva idea. Ets lliure de decidir si vols fer-ho o no, però aquesta serà la teva elecció, de ningú més.

Aquest post ha estat més curt que els altres, però no volia “enrotllar-me” gaire amb això. Volia ser directe perquè vull que s’entengui. Hem de ser la nostra pròpia motivació. Hem de decidir nosaltres el que ens convé o el que no. En el cas de errar, ha de ser el nostre problema i trobar-hi solució, però fer-ho. Que una idea es torni realitat. Que un somni no es quedi en el cap. Deixa’l que corri, que creixi, que passi.

De la motivació a l’èxit.

“Si crees que puedes, ya estás a medio camino.”

Theodore Roosevelt.

Actualment és molt fàcil trobar feina. És molt possible ser qui vols ser perquè hi ha moltes opcions diferents i moltes possibilitats per ser-ho: pilot d’avió, metge, advocat, etc.

Lo pitjor és que es necessita molta formació i una persona sola no pot treballar, estudiar, pagar-se el pis, el cotxe i tot el que entra en el sac de la independència.

Vull una feina que m’agradi (res de cambrera, dependent o altres feines d’estiu), una feina que tingui futur en ella. Una feina on em paguin més de 1000€ i tingui els meus dies festius corresponents. Una feina on cada dia es pugui aprendre més. Més idiomes, més formació, més experiència…

No vull ser youtuber, ni instagramer, tot i que ara començo a ser blogger (més o menys). Estic estudiant, com puc. M’estic formant i vull emprendre. Ara mateix no ens podem quedar enrere. Estem en una època on tothom ha d’estar format i actualitzat. Un comerciant, porten smartphone de l’empresa; estudiants de comunicació audiovisual, han de saber fer una pàgina web. Haig de saber moltes coses per ser algú i ho intentaré, però amb pressupost zero. Llibres, Internet i motivació és l’únic que necessito, però mentrestant, haig d’aconseguir un treball de… cambrera, dependent, etc. Aquestes feines em treuen temps i em deixen exhausta, psicològicament parlant. A tot això em resulta impossible mantenir qualsevol tipus de relació en el meu temps lliure. I si en tinc, haig d’assumir les conseqüències. Un dia estàs ocupada: vas al metge, tens un dinar, has de fer encàrrecs… I quant estudio?

Josef Ajram és un empresari, corredor de borsa i triatleta català. En un llibre va dir: tenim 24 hores al dia, on les hem de dividir en 8 hores per dormir, 8 hores per treballar i 8 hores per a nosaltres. Hauria de ser així, però qui ho pot complir? Sempre dormim més o menys, acostumem a treballar més, per ser pluriempleats, per fer hores extres, etc. I les que haurien de ser hores per a nosaltres, acostumem a fer el que no podem fer en les altres hores: comprar, encàrrecs, fills, etc.

Es necessita una gran motivació diària per poder estar, com a mínim, un parell d’hores al dia (cada dia) per poder formar-nos. Hauria de ser suficient. Llegir el diari, veure les notícies, estudiar o potenciar un idioma, buscar informació sobre la feina que tens o vols tenir amb la finalitat de poder millorar, estudiar les novetats que hi ha en temes laborals (com augmentar els clients, com ser més rentable, etc.)…

Tot això són petits detalls que ens aportaran felicitat i ens faran ser més rics, possiblement econòmicament, però també en experiència, que a la llarga ens interessarà molt. Aquesta experiència farà que ens moguem en diferents àmbits. Per exemple: si som Community Manager i ens formem, podem arribar a ser director de Màrqueting, més endavant podem ser nosaltres mateixos qui tingui una empresa i ser els productors d’una gran agència de publicitat i qui sap on està el límit. Em de veure aquesta possibilitat per poder aconseguir la motivació necessària i així trobar les dues hores diàries per formar-nos.

Malsons.

Sona estrany, però després de escriure sobre les pors que tenim a diari, jo vaig patir una por on jo mateixa m’havia d’animar per ser forta i animar als altres. La gossa de la meva germana va escapar quan uns gossos la van perseguir agressivament. Van estar buscant-la durant hores i al veure la desesperació van fer-ho públic perquè tothom que pugés, ens ajudés.  La meva germana era a París, amb la seva parella. I la gossa forma una part molt important de la nostra família.

A l’escapar-se un gos, has de tenir moltes coses al cap. Has de pensar com el gos. Què li fa por, què li agrada, on voldria anar, per on passarà… I el que és pitjor, deixar anar la imaginació. Aquí entra el blog anterior. El famós “i si…”. “I si ha passat per la carretera i l’han atropellat”, “i si a pujat muntanya a munt i no la trobem”, “I si està ferida”… Això és el pitjor que et pot passar davant d’aquesta situació.

Per sort, comptàvem amb molta gent que ens va ajudar: familiars, grups d’amics, policies, desconeguts per les xarxes socials… En menys d’una hora, ens havien avisat que l’havien vist, el problema era que tenia tanta por que sortia corrents cada vegada que se l’hi acostava algú. Així que ens trobem tots amb cotxes, caminant, cridant, buscant una gossa fugitiva, amb por pensant que quant ens vegi, començarà a córrer com una boja en contra direcció. I, literalment, va ser el que va passar. La parella de la meva mare la va tenir davant i al cridar-la, ella va fer mitja volta i va córrer com si no hi hagués demà. Això va passar en dues situacions, on ell mateix no sabia ni que fer.

Faltaven pocs minuts per quedar-nos sense Sol i la gossa seguia desapareguda. Ens vam quedar a les enfosques la meva mare i jo, soles buscant la gossa quan feia hores que ningú l’havia vist.

A les set del matí vam continuar. La meva mare es va aixecar (més ben dit, no va dormir) i va anar al poble on la van veure per última vegada, esperant que la gossa no s’hagués mogut d’allà durant la nit. La seva parella al sortir de la feina va anar també a buscar-la. Jo vaig decidir agafar el cotxe de la meva germana perquè el reconegués i a la meva gossa petita, per si no em reconeix a mi, que reconegui a la gossa. Tots vàrem passar molt mala nit i l’únic que desitjava era trobar-la. Aquesta gossa mai ha estat sola i ha hagut de dormir al carrer amb el fred, amb por i sense menjar ni beure. Ningú ha de passar per això i no permetria que continués.

Quan ja quasi estava arribant, m’avisa la meva mare i em diu que ja l’han trobat. La policia la va veure, va avisar a la parella de la meva mare i al passar per davant amb el cotxe, la gossa el va reconèixer i el va perseguir. La vam dur a casa i després de beure dos litres d’aigua, va estar dormint i dormint.

Durant 18 hores, la gossa va estar corrents per carretera i muntanya. Té els coixinets de les potes bastant destrossades i les ungles desgastades. Estava bruta i tenia paparres. A part d’això, no tenia res. Per sort la gossa estava bé i tot això ha quedat en un malson i ja està.

por vs. felicitat

Las cosas que más tememos ya nos han ocurrido en la vida.

Robin Williams

Moltes vegades no fem algunes coses per por a què passarà. Pensem en tots els problemes que sorgiran i definitivament pensem que sortirà malament. Al tenir una idea immediatament sorgeixen les pors, el “i si…”. “I si no surt bé? I si perdo diners? I si no sé resoldre els problemes?”. Tot això fa que no acabem fer el que realment volem fer. Actualment hi ha moltes persones emprenedores. Sé emprenedor és una motivació per els joves d’avui dia. És l’oportunitat per poder ser i fer el que nosaltres volem. Un esforç que hem de dur a terme dia a dia, però que sabem millor que ningú quin és el benefici. Tothom té pors i ha de lluitar contra elles per poder avançar. A diari hem de lluitar. I ho fem perquè ens imaginem el que sentirem si surt bé.

Tots els problemes que han passat, a nosaltres o a altres persones, són problemes que ja els hi ha passat a algú en un altre ocasió. Ens fan por els problemes econòmics, sentimentals, professionals. Por per perdre la feina, no arribar a finals de mes, enamorar-nos d’algú, que es mori un ser estimat…

Hi ha dues maneres de veure-ho: evitar pensar-hi, o bé, buscar les solucions de cada por. Si trobes una solució, la por perd valor. No em fa por quedar-me sense feina, ja que en puc trobar una altre. No em fa por tardar en trobar-ne una altre, ja que ve temporada d’estiu i hi ha moltes feines disponibles. No em fa por enamorar-me, ja que si surt bé, puc ser molt feliç. Aquesta és la paraula: felicitat. Hem de lluitar per la felicitat, hem de veure sempre la part positiva de cada situació, perquè la felicitat evita qualsevol por, l’únic que ve a posteriori. Val la pena invertir en un negoci, amb l’opció de no aconseguir treure beneficis fins uns mesos després, quant has estat treballant dur per aconseguir-ho i és la teva passió per arribar a ser feliç? Sí, es clar.

La felicitat és un petit plaer que hauríem de sentir cada dia. L’hem d’aconseguir sigui com sigui, en petites o grans dosis. Aprendre quelcom nou, estar amb la gent que estimes, treballar del que has estat lluitant durant temps, conèixer una persona nova, etc. Tot això es pot fer i no és complicat de fer-ho. Llavors, perquè no ho fem? Per por.

Avui m’agradaria recomanar-vos un llibre, i una pel·lícula. El llibre és petit i inclús hi ha el documental. El llibre es diu El Secret. I la pel·lícula segurament ja l’haureu vist, es diu Del Revés.

Un gran dia.

Avui ha estat un dia genial. Era el meu dia lliure i des de principis d’any que volia endur-me els gossos a donar una volta per la muntanya. Malauradament la falta de temps, el canvi de pis i el cotxe nou, no m’han deixat fer-ho, fins avui.

Un dia radiant, sense un núvol. He preparat la motxilla, he lligat els gossos i he anat a la muntanya. És una petita muntanya que solia anar molt amb ells. No és gaire complicada pujar-la i les vistes són increïbles. Muntanyes, camps, pobles inclús el mar. Tot això fa que la panoràmica sigui inevitablement fotografiable. Sempre que pujo a dalt haig de fer una fotografia. Imagino que no és tant pel paisatge, perquè és el mateix, sinó per la sensació que es percep. Només escriure em transmet un altre vegada allà dalt, com si notes la brisa a la cara i el Sol a la pell.

Els gossos estaven deslligats, i una vegada els hi trec la corretja, volen. Com corren d’un costat a l’altre, olorant tot, fixant-se en tots els detalls del seu voltant. És un petit detall que els hi puc donar de tant en tant, però ho agraeixen moltíssim.

De camí al cim hem trobat moltes persones amb qui poder parlar i molts de gossos amb qui poder jugar. Estava realment ple de gent i gossos, molt transitat.

Al baixar la muntanya, i ja al cotxe, hem anat a la platja que ens quedava relativament a prop. Una de les poques platges que accepten animals. Des del cotxe fins el mar, tot de sorra fina. Sorra fins on arriba la vista, com unes dunes. Molt semblant a la muntanya, les vistes eres increïbles. Platja, quilòmetres d’aigua, a les a fores del poble, muntanya per un costat i unes illes allà mig, com si algú volgués posar el punt final d’un paisatge meravellós.

A la gossa petita no li agrada gaire l’aigua, prefereix tombar-se sota l’escalfor del Sol a no mullar-se amb l’aigua freda. En canvi el gos gran… No sabria descriure amb una sola paraula el que transmet el gos al veure l’aigua. Com un nen al veure el seu ídol en persona, com un futur pilot al pujar a l’avió per primera vegada, com una embarassada al veure el seu fill per primera vegada, com jo al veure la felicitat que em transmeten ells quan són feliços.

Una vegada a casa, els he banyat, per desgràcia per la petita, i una vegada secs he pentinat al gran. Li encanta que el raspallin, s’està molt quiet, se li tanquen els ulls i s’asseu. Per ell és com si l’acariciessin i és la forma més fàcil d’enamorar a un gos. Després ens hem estirat al sofà i ens hem quedat dormits tots tres.

Actualment ells segueixen dormint i jo estic acabant aquesta entrada. Així que només hem queda dir que el dia d’avui ha estat de molts detalls que poden alegrar el dia a qualsevol persona, cansada, estressada, deprimida o inclús una persona feliç. Sincerament no dic que aquestes sortides es facin molt sovint, ja que es perdria l’essència dels grans plaers, però m’agradaria fer-les mensualment, com a mínim. Trobo que els grans detalls s’han de moderar, per això són grans. Si es fan sovint es tornen rutinaris i es perd valor. No pots apreciar d’igual forma pujar una muntanya una vegada al mes que pujar-la una vegada a la setmana.   

Dia normal dins la normalitat.

El dia a dia pot ser realment esgotador. La rutina, les mateixes persones, un món tan gran per descobrir i tu veient a diari el mateix.

Avui ha estat un dia molt profitós a la feina. Des de el minut u, he fet el que he volgut. Ha aparegut la directora de Màrqueting i han estat fent canvis amb les encarregades. Casualment som tres treballadores a la feina i dues són encarregades. Em sento fill únic amb uns pares que s’estan a punt de separar. El fet és que he aprofitat per anar al fons de la botiga, en una zona de punt mort per a les càmeres per poder fer el que volgués sense que ningú em veies. He “frontejat” els productes, és a dir, els he tirat el més endavant possible, els he mogut organitzant a la meva manera, canviant la seva ubicació i sincerament, queda malament que ho digui jo però ho diré igualment, ha quedat molt bé. Elles tres han estat tot el matí fent uns canvis que es faran la setmana que ve. Personalment crec que és una pèrdua de temps, però és una cosa que s’ha de fer. Llavors, dues hores i mitja després de l’hora que havien de venir, han portat els palets. Els he fet jo i força ràpid, així que havia de buscar un altre cosa per fer per aprofitar la tarda.

Després he anat a comprar el dinar i he pogut saborejar els canelons més bons que he provat en molt de temps. També pot ser que feia molt de temps que no en menjava o bé, que tenia molta gana. I des de fa uns dies, aprofito els migdies per passejar amb els gossos. Aquest és el meu petit plaer diari. Caminar “tranquil·lament” amb els gossos a uns 22 graus. Una temperatura perfecta que trobaré a faltar a l’estiu, quant faci uns 40 graus a l’ombra. Dic “tranquil·lament” perquè tinc els gossos més nerviosos i escandalosos que us pugueu imaginar. Tota l’estona estan en ple moviment i buscant qualsevol estímul per poder anar a lladrar. No importa si és un nen, una persona, un gos o un cotxe, lo més important per ells és fer-me posar vermella…

A les quatre de la tarda he anat direcció a la feina. Molt a prop sincerament, però volia anar-hi una mica més. He aparcat al pàrquing a prop del riu i he trobat un caminet que no havia vist mai. M’ha portat a un mirador, una punta al final del camí que es trobava sobre el riu. De fet era l’unió de dos rius i més enllà es podia veure un altre. El Sol es filtrava entre les branques que quedaven sobre meu. El soroll de l’aigua corrent avall, els ànecs, la tranquil·litat… En aquell moment no podia pensar en res. Volia estar en aquell moment per complert. L’únic que em faltava era un banc, però la resta ha estat la perfecció en estat pur.

Quant ja s’acostava l’hora, he tirat cap a la feina amb l’esperança de veure una personeta en concret. M’he posat bastant nerviosa, així que he decidit agafar el mòbil, per fer-me l’interessant més que res, amb la mala sort que he anat molt massa ràpid inconscientment. A la que me n’he adonat, ja ens havíem creuat i a més, ell era a l’altre cantó de la vorera. Aquest divendres serà l’últim dia que podré trobar-me amb ell. A partir de la setmana vinent fem horari intensiu i no coincidiré a les quatre de la tarda. Així que espero veure’l el divendres per poder dir-li en persona que és l’últim dia que coincidirem, amb l’esperança que ell em digui per quedar un dia i que ho digui de veritat, no només per educació.

Continuant i canviant de tema. Sempre he pensat que sóc una persona difícil, però crec que cada vegada sóc més fàcil. Sóc molt clàssica i molt romàntica, vull conèixer a un noi i quedar amb ell com es feia abans. Vull tenir una cita on el noi em demana quedar per sopar, ens arreglem, reservem taula en un restaurant, fem unes copetes, després donem una volta i ja està. Després d’unes nits ja que passi el que hagi de passar. I d’aquí poder veure si es comença una relació o bé decidim que no hi ha res per continuar. Deixant de banda el fet de tenir una relació o no, vull tenir una cita com es feia abans o actualment en alguns casos. Vull tractar amb una persona cavallerosa que per una nit, encara que sigui una nit, em tracti com una gran noia i fent d’aquella nit una gran nit. Aquest seria un GRAN plaer.

Després de tot això he tingut una bona conversa amb una veïna que feia temps que no veia. He sopat i m’he posat a escriure i, perquè enganyar-nos, escriure és un gran plaer. Tret de la passejada sota el Sol amb els gossos, aquest moment ha estat un dels millors moments del dia. També ha estat el punt final, així que molt bona nit.